Miomes, pòlips i quists ovàrics

Pòlips endometrials

Els pòlips endometrials són creixements benignes del revestiment intern de l’úter, anomenat endometri. Poden aparèixer de manera única o múltiple i variar considerablement de mida.

Moltes vegades són petits i no produeixen símptomes, de manera que es detecten casualment durant una ecografia ginecològica o un estudi de fertilitat.

Quan produeixen símptomes, el més freqüent és el sagnat uterí irregular, com ara regles abundants, sagnat entre menstruacions o pèrdues de sang després de la menopausa.

En alguns casos poden relacionar-se amb dificultats reproductives o interferir en la implantació embrionària, encara que no tots els pòlips afecten la fertilitat.

La majoria són benignes i el tractament depèn de la mida, els símptomes, l’edat, el desig gestacional i el context clínic de cada pacient.

Quists ovàrics

Els quists ovàrics són estructures plenes de líquid que apareixen a l’ovari. Són molt freqüents durant l’edat fèrtil i la majoria tenen un caràcter benigne.

Molts corresponen a quists funcionals relacionats amb l’ovulació normal, com els quists fol·liculars o del cos luti, i solen desaparèixer espontàniament.

També hi ha altres tipus de quists, com els endometriomes associats a l’endometriosi, els quists dermoides o determinats tumors benignes de l’ovari.

En moltes ocasions no produeixen símptomes. Quan apareixen molèsties, les més freqüents són dolor pelvià, sensació de pressió abdominal o alteracions del cicle menstrual.

La mida, l’aspecte ecogràfic, l’edat de la pacient, els símptomes i l’evolució del quist permeten decidir si és suficient fer-ne un seguiment o si cal ampliar l’estudi.

Actualment s’intenta evitar una cirurgia innecessària sempre que es pugui realitzar un seguiment ecogràfic segur i conservador.

Miomes uterins

Els miomes uterins, també anomenats leiomiomes o fibromes, són tumors benignes que creixen a partir del múscul de l’úter.

Són molt freqüents i moltes dones en presenten sense tenir símptomes. La seva freqüència augmenta durant l’edat reproductiva i acostumen a disminuir després de la menopausa.

Segons la seva localització, poden classificar-se principalment en intramurals, subserosos o submucosos. Alguns creixen dins la paret uterina, d’altres cap a l’exterior de l’úter i d’altres deformen la cavitat endometrial.

Depenent de la mida i la localització, poden produir sagnat menstrual abundant, pressió pelviana, dolor, símptomes urinaris o dificultats reproductives.

No tots els miomes afecten la fertilitat ni requereixen tractament. El seu impacte depèn sobretot de si deformen la cavitat uterina, del nombre de miomes, de la mida i de les seves característiques.

Alguns miomes poden augmentar el risc de determinades complicacions durant l’embaràs, especialment quan són grans o submucosos. Tot i això, moltes dones amb miomes aconsegueixen embarassos normals.

Símptomes més freqüents

Molts pòlips, quists i miomes no produeixen símptomes i es detecten de manera incidental durant una exploració rutinària.

Quan apareixen símptomes, els més freqüents són:

• Sagnat menstrual abundant.
• Regles prolongades o irregulars.
• Sagnat entre menstruacions.
• Dolor o pressió pelviana.
• Sensació d’inflor o pesadesa abdominal.
• Molèsties durant les relacions sexuals.
• Alteracions urinàries o restrenyiment en el cas de miomes grans.
• Dificultats reproductives en alguns casos.

La intensitat dels símptomes no sempre es relaciona directament amb la mida de la lesió. Un mioma petit situat dins la cavitat uterina pot provocar més sagnat que un mioma gran localitzat a la part externa de l’úter.

Diagnòstic

L’ecografia ginecològica transvaginal és la principal eina per al diagnòstic dels pòlips endometrials, els quists ovàrics i els miomes uterins.

Permet valorar la mida, la localització, l’aspecte i les característiques de les lesions, així com comparar-ne l’evolució durant el seguiment.

En alguns casos poden ser necessàries proves complementàries com:

• Ecografia amb contrast salí o sonohisterografia.
• Histeroscòpia diagnòstica.
• Ressonància magnètica.
• Analítiques hormonals o marcadors específics en casos seleccionats.

La interpretació dels resultats sempre ha de tenir en compte l’edat, els símptomes, els antecedents, l’estat menopàusic i el desig gestacional de cada pacient.

Tractament

El tractament depèn del tipus de lesió, la mida, la localització, els símptomes, l’edat i el desig gestacional de la pacient.

Seguiment conservador

Moltes lesions benignes poden controlar-se mitjançant revisions i ecografies periòdiques sense necessitat d’un tractament immediat.

Tractament mèdic

En alguns casos poden utilitzar-se tractaments hormonals o no hormonals per controlar el dolor o el sagnat, encara que aquests tractaments no sempre eliminen la lesió.

Tractament quirúrgic

Quan les lesions produeixen símptomes importants, presenten un creixement progressiu, provoquen complicacions o afecten la fertilitat, pot recomanar-se una intervenció quirúrgica.

• Histeroscòpia: utilitzada principalment per extirpar pòlips endometrials i alguns miomes submucosos.
• Laparoscòpia: indicada en determinats quists ovàrics o miomes seleccionats.
• Miomectomia: cirurgia destinada a extirpar els miomes preservant l’úter.

Actualment, l’abordatge tendeix a ser cada vegada més individualitzat i conservador, intentant preservar la fertilitat i evitar tractaments innecessaris sempre que sigui possible.